Quan parlem de la dependència a determinades substàncies, moltes vegades no tenim en compte que hi ha fàrmacs que utilitzats de forma desproporcionada, fora de context i sense un control regular i estricte, poden causar un procés addictiu important i difícil de controlar. Molts psicofàrmacs, medicaments utilitzats per donar resposta a problemes psicològics i de conducta, com els ansiolítics i els hipnòtics tenen un risc d’addicció.
La MEDICACIÓ és la solució?
Cada vegada hi ha més gent que, a causa d’un ritme de vida accelerat, a l’acumulació de tensions i a la mala canalització d’expectatives i sentiments, pot desencadenar processos importants d’ansietat, insomni i estrès.
La resposta a aquesta sensació de malestar psicològic és, molt sovint, la medicació.
- En aquests casos, els fàrmacs són una ajuda, un coixí per canalitzar un problema psicològic: ajuden a regular determinats neurotransmissors, i la resposta a aquesta acció és una millora substancial dels símptomes negatius que percep l’afectat.
PROBLEMES detectats
Ara bé, des de fa temps es detecta que una sèrie d’elements creen un problema que cada vegada s’agreuja més:
- La prescripció de psicofàrmacs ha d’anar acompanyada d’un tractament psicològic addicional. Si no es troba la veritable causa del problema, es difícil que s’arribi a una solució, i tampoc hi haurà la possibilitat d’eliminar la presa del fàrmac (la finalitat del qual és l’estabilització transitòria del problema, no la medicació crònica).
- La pressió per part dels pacients cap als prescriptors obliga en molts casos a decidir la presa d’un determinat fàrmac com la primera acció a emprendre.
- L’adequació de la posologia per part del pacient, segons la seva percepció subjectiva del problema, és una de les causes per les quals molts pacients prenen una dosi de medicament superior a la recomanada.
- En molts casos, els efectes secundaris es poden confondre amb els símptomes de la pròpia malaltia, i per tant disminueix la possibilitat d’adequar-hi el tractament o la posologia.
- Molts psicofàrmacs provoquen dependència psicològica i física, i aquest fet (que no ha de ser preocupant si el pacient necessita de debò prendre el medicament) obliga que, quan s’hagi de retirar el fàrmac (perquè l’afectat ja no el necessiti), la retirada hagi de ser lenta i progressiva, per evitar possibles recaigudes i el famós “efecte rebot”, que no és més que la percepció dels símptomes negatius que tenia el pacient abans d’iniciar el tractament. En els casos que el pacient decideix, pel seu compte, prendre una dosi més elevada de fàrmac, la retirada serà més difícil i complexa.
- El tema de l’automedicació és un altre element que cal valorar. En el cas dels psicofàrmacs, l’automedicació (que inclou també la recomanació a un familiar o amic d’un fàrmac que a nosaltres ens havia funcionat en un moment determinat) encara pot ser més greu, tant pels efectes que pot causar com per les possibles interaccions amb altres medicaments que s’estiguin prenent.
RECORDEU
- Eviter sempre l’automedicació. No hem de prendre mai un fàrmac d’aquestes característiques sense el control i assessorament de l’especialista. Cal consultar sempre al metge quen tinguem un problema d’ansietat, insomni, depressió o qualsevol altre problema psicològic.
- No es poden barrejar els psicofàrmacs amb alcohol ni altres drogues.
- No augmentear mai la dosi del fàrmac, ni suspendre de cop el tractament pel nostre compte.
- És important tenir paciència i creure fermament en els especialistes. No els pressionem si no ens prescriuen ràpidament un fàrmac; de vegades hi ha mesures i tractaments intermedis que ajuden a millorar la simptomatologia i la problemàtica sense necessitat de l’administració immediata d’un psicofàrmac.